Què és el càncer?

En realitat, aquesta paraula tabú procedeix del pensament màgic de fa molts segles, quan equiparaven aquesta malaltia al cranc, probablement per la seva avançar impredictible i les seves potes, que recordaven l’extensió i infiltració del càncer.

Avui en dia, seguim sense saber exactament el significat i les causes últimes d’aquesta malaltia. Sí coneixem que es produeix per una anormal multiplicació de cèl·lules des d’una localització al nostre organisme.

El procés normal és que les cèl·lules creixin, es desenvolupin i morin dins d’un procés equilibrat destinat a assegurar les necessitats de l’organisme. Però quan canvien, deixen de diferenciar-se i de madurar apropiadament, les cèl·lules es multipliquen desordenadament i es produeix un tumor, per excés de multiplicació de les seves cèl·lules. En el cas que ens ocupa, el càncer de mama.

Des del tumor original, les seves cèl·lules poden passar al sistema limfàtic o la sang. D’aquesta manera es produeixen les metàstasis, a ganglis o òrgans. Allà, les cèl·lules colonitzen, s’adapten al nou teixit i tornen a créixer.

I el càncer de mama?

Es denomina així al resultat del creixement de teixit cancerós en una glàndula mamària.

Des de quan es coneix l’existència del càncer de mama?

El càncer de mama (CM) és un dels més antigament coneguts i descrits; així, hi ha dades sobre tumoracions mamàries en la medicina egípcia i concretament referits a neoplàsies malignes, en la medicina grega i en la romana.

En el papir anomenat d’Ebers, descobert el 1872, i al qual s’atribueix una antiguitat d’uns 3.000 anys aJ, en una de les seves pàgines s’al·ludeix a 8 dones amb tumors a la mama. No utilitzaven el terme càncer perquè no va ser fins al segle IV aJ que Hipòcrates, l’anomenat pare de la Medicina moderna, va proposar aquesta paraula.

A principis de la nostra era, Celso va intentar extirpar càncers de mama.

En 1290, el doctor Lanfranchi, estableix els principis de la cirurgia científica. Des del punt de vista que ens ocupa, proposa una estratègia terapèutica que més tard es mostraria transcendental, les intervencions radicals i precoces del càncer de mama.

Al segle XVII destaca el doctor Wiseman, excel·lent cirurgià que va formular, i va portar a la pràctica, unes indicacions concretes de les possibilitats de curació segons el major o menor grau de localització dels càncers. Per Wiseman, el càncer era, en principi, una lesió local (curable quirúrgicament), que s’estenia a través dels conductes limfàtics i tendia a recidivar.

Al segle XIX la cirurgia va experimentar un gran avenç, gràcies al descobriment de l’anestèsia, per Morton, i de la antisèpsia, per Semmelweiss. Sorgeixen les primeres i grans escoles de cirurgia.

En càncer de mama, el doctor Halsted va introduir la tècnica de l’extirpació radical en càncer de mama, que incloïa la de la mama, els músculs pectorals menor i major i el teixit limfàtic (ganglis) de l’aixella.

Amb Halstead comença pròpiament l’intent curatiu del càncer de mama.

LA MAMA

Quins són els components de la mama?

En primer lloc, consta de les glàndules productores de llet; en segon lloc, els conductes o productes que porten la llet des dels lòbuls al mugró. A més, la mama consta d’un teixit que sosté lòbuls i productes, que es diu estroma. L’estroma està format per teixit gras i lligaments, que es troben al voltant de lòbuls i productes; també de venes i artèries, així com dels conductes que transporten la limfa, o conductes limfàtics.

Què és la limfa?

Està composta per cèl·lules del sistema immunitari (defensiu), els anomenats limfòcits. També formen part de la limfa, productes de rebuig.

Què té a veure la limfa amb el CM?

Molt, perquè els conductes limfàtics de la mama van a parar a l’aixella i als seus ganglis, pel que són una possible via d’extensió des del tumor a l’aixella. Com veurem més endavant, això té molta importància de cara al pronòstic i al tractament.

Què són els ganglis limfàtics?

Tenen la forma d’una mongeta seca. Es troben disseminats per tot l’organisme. Contenen cúmuls de limfòcits. Si estan afectats per les cèl·lules del CM, hi ha més risc que la malaltia es pugui haver estès a altres parts de l’organisme.